La maldició dels concerts d'Obrint Pas
Ahir vaig fer dia a València per tal de participar a la manifestació del 25 d'abril. Va assistir moltíssima gent, 70000 persones segons l'organització (i unes 20 segons Camps), és a dir, que es van doblar els números de l'any passat. L'ambient de reivindicació i de festa era immillorable: colles de tabals i dolçaines, xarangues, muixerangues, grups de percussió, infinitud de pancartes...És un d'aquells dies en què sentir-se valencià és un orgull en lloc de ser un motiu per a baixar el cap.
Al acabar la manifestació, la faena va ser per a trobar l'autobús. Ens va tocar córrer per a que no se n'anara sense nosaltres... Vam arribar al Campus dels Tarongers quan ja havien començat els concerts: em vaig quedar sense escoltar a Miquel Gil i a Pau Alabajos, quina pena! En canvi, sí que vam escoltar a Sva-ters, Voltor, Soul Atac (quines veus tenen estes ties!), la Gossa, i com no, Al Tall. Possiblement el millor moment de la nit. Quan el mal ve d'Almansa, El cant dels Maulets, Tio Canya... La carn de gallina. Tansols faltaven els Obrint Pas ja. La gent va embogir quan van sentir els primers versos de "Del sud". I després, les clàssiques, les de Terra i La Flama. Vaig trobar a faltar Telefeixisme, collons! I ara, el moment caguerà de la nit. En una de les últimes cançons, enmig de la multitud, algú em va fotre una colzada, i les ulleres van volar pels aires. Per sort, les vaig trobar, però partides pel mig...Què collons tindran els concerts d'Obrint Pas amb les ulleres, eh Dani?


